dilluns, 15 de desembre de 2008

Les llums de la gran ciutatsembla que es vagin apagant.Dels records no es pot viure,tampoc t´ajuden a oblidar.La teva cara és un esborrany per mi,la teva llum és el meu infinit.El teu somriure és tota una vida,vull tenir-lo sempre amb mi.I la lluna no camina allà dalti sé que avui no sortirà.I la lluna no camina allà dalti sé que avui...Tinc una arrel, tinc un afany.Ets un clar al mig de la nit.Aquest temps prop del teu perfumha encès un foc dins del meu pit.Que les muntanyes no semblen tan altessi no hi ets tu per fer-me existir.I la lluna no camina allà daltI sé que avui...Sé que avui només puc dir-te:Sempre estaràs al meu pensament,sempre estaràs al meu pensament.És el foc de la passióque no s´apaga sinó amb dolor.Ets el foc de la passiói sé que avui...Sempre estaràs al meu pensament,sempre estaràs al meu pensament.




Whiksyn's - Sempre Estarà...


-


Es una lletra molt maca, que ens ajuda a plantejarnos si realment
els recòrds de nòstra memòria fotogràfica, serveixen de gaire.
Ja q mes aviat, la majoria de cops fan mal, fan anyorar, produèixen nostàlgia i fan patir.
I es que de vegades mes val viure al moment que estar constantment mirant enrere..



Signat: Alba Hurtado!

La Lluna per tu Robaria...

Ves i diga-li a la pluja que no torni a venir.
Diga-li a la soledad que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis, la que me'ls fa malvé.


*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.

Digues que el que ara sento no és de veritat.
Tot el que no som per creure per creure en un instant.


*Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria. I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania. Un somrís, t'han malferit, pel patiment que per tu ploro. Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.



La Lluna - Ken Zazpi!

dimecres, 10 de desembre de 2008

Respecte

Vas córrer amb nosaltres
No vas poder escapar
Ofegat per les flames
I el teu propi estat
Carrers de la misèria
Els carrerons del món
Allà on la teua vida
Val menys que un segon
Vas caure estès a terra
No et vam poder ajudar
Tota la vida condemnats
A ser ignorats
No teníem res més
Només pedres i cors
L´única arma que ens quedava...
Per defensar, per decidir
La forma de vure, viure i existir
La nostra veu
I els nostres cors
Lluitant per la terra
I per un altre món.
Vas caure al precipici
D´un món globalitzat
Polítiques del somni Multinacional
Carrers de la vergonya
Carrers del primer món
Allà on les dissidències
Són carn de canó
Vas córrer espantat
Vas cridar sense por
Paraules d´amnistia
Respecte i amor.
No teníem res més
Només pedres i cors
L´única arma que ens quedava...
Per defensar, per decidir
La forma de vure, viure i existir
La nostra veu
I els nostres cors
Lluitant per la terra
I per un altre món.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Silenci

S'obre un silenci,
i no vull pensar,
la nit em devora
i no em deixa anar.

Només hi ha la pluja
que em diu: "-sólament
un raig d'esperança
dirà què has de fer".

La ment tambaleja,
el sòl és inquiet,
la neu és glaçada
i el meu cor de gel.

S'obre un silenci,
i no vull pensar,
la nit em devora
i no em deixa anar.

Tanco una porta,
ella es torna a obrir,
allò que abandono,
allò torna a mi.

Ja no en tinc més ganes,
no vull cap més mal,
potser la meva ànima
ha arribat al final.

S'obre un silenci,
i no vull pensar,
la nit em devora
i no em deixa anar.

Break on Through

Atraviesa
Sabes que el día destruye la noche. La noche divide al día. Trate de correr. Trate de esconderme. Atraviesa al otro lado. Perseguimos nuestros placeres aquí, enterramos nuestros tesoros allá. ero, ¿puedes recordar todavía el tiempo que lloramos?Atraviesa hacia el otro lado. Todo el mundo ama a mi chica….Ella se, Ella se, Ella se eleva. Encontré una isla en tus brazos. Un país en tus ojos. Brazos que nos encadenan. Ojos que mienten. Atraviesa hacia el otro lado. Representamos la escena, semana tras semana, día tras día, hora tras hora. La puerta es recta, profunda y ancha. Atraviesa hacia el otro lado. Atraviesa Si,si,si,si,si



Lletra traduida de Break on Through de The Doors.

SI PARLO DELS TEUS ULLS

    Si parlo dels teus ulls em fan ressò
    cadiretes de boga i un ponent de coloms.
    Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

    Si parlo dels teus llavis em fan ressò
    profundíssimes coves i ritmes de peresa.
    Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

    Si parlo dels teus cabells em fan ressò
    platges desconegudes i quietuds d'església.
    Els teus cabells, com l'escuma del vent.

    Si parlo de les teves mans em fan ressò
    melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
    Les teves mans, tan lleus com un sospir.

    Si parlo del teu cos,
    del teu cos que he estimat,
    només em fa ressò la meva veu,
    i llavors tanco avarament els ulls
    i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
    que he seguit lentament a través del teu cos
    tan càlid com la llum,
    tan dens com el silenci.



Miquel Martí i Pol

dissabte, 6 de desembre de 2008

EL somriure

Trucan a la porta , se qui es , algún cop ja havia vingut a fer-me una visita ,feia temps que l’esperava.
La deixo passar, em mira , de dalt a baix , repassant cada una de les meves característiques .Fa un gest amb el cap com confirmant , que sí, sóc jo aquest cop la persona que busca.
Tenia el sopar preparat i vaig oferir-l’hi un plat , aquesta nit la compartiríem juntes , la última nit .
Agafava la cullera lentament i la rellepava amb una gran ansietat , la cara que mostrava era de un plaer total . I las seves mans pàl·lides agafaven el got de vi amb delicadesa .Tots els seus moviments eren suaus .
Al acabar el sopar , va remoure tota la petita casa i va trobar el que ella buscava un tocadiscs . Va posar una cançó lenta , un blues ,ballava amb tanta cura que no tocava de peus a terra , em va em convidar a ballar-la .
Jo no volia aceptar aquell vall , la seva mirada em feia por , peró tot i així era l’hora , no volia que passes mes temps , jo ja tenia 87 anys era un home vell sense cap destí i sense cap motivació .
M’entres ballàvem em vaig recolzar el meu cap junt amb el seu pit , un llàgrima freda queia per la meva galta dreta , una llagrima qeu recordava tots aquells anys viscuts .
Alegries , penes , emocions positives , i negatives unes emocions que se les enduia l’aire.
Ella mirant-me els ulls em va fer un somriure , un somriure irònic potser , un somriure amb malicia , em recorria fred per tot el cos de pensar que aquell somriure era el somriure de la meva pròpia mort .

dimecres, 3 de desembre de 2008

Nemo


Éste soy yo para siempre
Uno de los perdidos
El único sin un nombre
Sin un corazón honrado como compañía

Éste soy yo para siempre
Una persona sin un nombre
Estos versos son el último esfuerzo
Para encontrar el sentido de vida perdido

Oh cómo desearía
Una lluvia consoladora
Todo lo que deseo es poder soñar otra vez
Mi corazón amoroso
Perdido en la oscuridad
Por esperanza daría lo mejor de mí

Mi flor, marchita entre
Las páginas 2 y 3
Aquella sola vez y para siempre la flor se fue con mis pecados
Camina por el camino oscuro
Duerme con ángeles
Pídele ayuda al pasado
Tocame con tu amor
Y revelame mi verdadero nombre

Oh, cómo desearía
Una lluvia consoladora
Todo lo que deseo es poder soñar otra vez
Mi corazón amoroso
Perdido en la oscuridad
Por esperanza daría lo mejor de mí

Oh cómo desearía
Una lluvia consoladora
Oh cómo desearía poder soñar de nuevo
De una vez y por todas
Y todas de una vez
Nemo es mi nombre de ahora en mas...




Nightwish

dissabte, 29 de novembre de 2008

Amor, em plau la teva veu tan fina - Miquel Martí i Pol

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

diumenge, 23 de novembre de 2008

CARLES RIBA

Conjuraria, mans al cel, la nit
i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després, una aurora esclatant que et revelés -conjuraria, mans al cel, per a omplir els teus braços oberts. Em caldria, la mà sobre el teu front, el parlar d'un llenguatge inexistent: violins entre els nacres d'un silenci marí, i aloses sobre el món en son primer matí i sil·labeig de fonts; i de sobte, després, ton nom quotidià que et despertés -caldrien per a acompanyar, amor, els meus somnis oferts.

dissabte, 22 de novembre de 2008

UNA PERSONA!



En aquest moment hi ha sis mil milions, quatre-cents setanta milions, vuit-centes divuit mil, sis-centes setanta-i-una persones el món.

Algunes corren espantades. D' altres tornen a casa. Algunes diuen mentides per a arribar al final del dia. Unes altres simplement estan enfrontant-se a la veritat. Alguns són homes malvats en guerra amb els bons. I alguns altres són bons, lluitant amb els malvats.

Sis mil milions de persones en el món.
Sis mil milions d'ànimes.

I avegades tot el que necessites és una!

diumenge, 16 de novembre de 2008

Deixeu-me dir


[...]

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodogis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.
Miquel Martí i Pol





Foto: Flor d'un Jardí de Praga, Juny del 2007.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Creixé

Creixé es aprendre acomiadar-se, conèixer cada vegada ,mes gent que ja no hi es, conèixer de memoria la direcció dels tanatoris i somriure de tan plorar perquè en tot areu la meitat de la població viu orientada cap a un lloc fosc no hi arriba el sol.
Amb l’edat les coses van cambian de mida. Les grans es fan petites i les coses minúscules, cada vegada molesten mes, fins que un dia ens maten.
Hi ha moments en la nostre vida en els quals aprenem a viure amb l’angustia sensació de quedarnos sols...
Per això sempre que noto la soledat d’algu ,mai s' hem pasa pel cap manifesta cap tipus de burla o menyspreu. Miro als que ho fan i sento llàstima per ells. Sembla que mai han estat sols i si ho haguessin estat estic segura de que no ho van saber apreciar.

Digue'm que m'estimes-Els Pets

Digue'm que m'estimes encara que sigui un somni,digue'm que em desitges i et prometo que et creuré.Digue'm que m'enyores i que no et passen les hores,digue'm que em somies cada nit des de fa temps.Saps que sé molt bé que un altre t'omple la vida i que no pot ser,que no vols mirar el passat;i ara que he tornat no pretenc trobar-te sola,tan sols tenir-te un cop més al costat.Digue'm que m'estimes,omple'm el cos de mentides només et demano un dia i demà ja hauré marxat.Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat.Digue'm que no t'ho creguis,digue'm que em desitges i després me n'aniré.Digue'm que m'enyores i et sap greu quan te n'adones,digue'm que em somies enganya'm encara més.Saps que marxaré i no em tornaràs a veure,aquest cop pot ser l'últim que m'abraçaràs;i en aquest instant recordarem la nostra història,aquell amor que amb el temps s'ha esborrat

dilluns, 10 de novembre de 2008

ÀNGEL GUIMERÀ (1845 - 1897)

 
"CATALUNYA, POBRA MARE"

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!

PAU- Els Pets

Pau treballa i estudia,
repassa apunts de llibres
sota el taulell mig d’amagat,
d’una petita oficina
on es guanya la vida,
amb un contracte temporal.

Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il•legal.
I a l’habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha al davant.

Pau és com la resta,
quan veu molt molesta,
a les cambreres dels locals.
Però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.

Pau té proves cada dia,
de la pornografia,
n’escapa del món neo-liberal.
Pau hi ha cops que no s’espera
que sap que no hi ha enrere,
en un combat tan desigual.

Pau s’escapa heroic,
però té vocació,
de ser carn de ¿??¿,
però per a dormir tranquil
a de seguir.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.
Fuente: musica.com

VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc
punyals de coloraines
clavats als troncs dels pins
cridant venjança!
Ben lluny s'emporti el crit
la tramuntana.

Avall, camí del mar,
la terra es fa més aspra,
hi ha marges recremats
i una barraca
i els dos dragons gegants
guardant la cala.

El boig ferit de por
s'asseu arran de l'aigua
fent rigalets, amor,
amb pedres planes
que fan sis o set bots
i santes pasqües.

Enric Casasses

diumenge, 9 de novembre de 2008

Crim d'amor - Albert Pla

Crim d’amor

Ella em deia que no m’estimava
i doncs què volia què volia que fes
senyor policia què volia que fes
es feia l’estreta amb mi el seu marit
però es deixava sobar els pits
per qualsevol malparit
i ai que vaig pensar molt discretament

quina solució era la que em convenia
la violaré per darrera vegada

i quan se’m passin les ganes
ansiaré assassinar-la
d’una forma impulsiva bèstia i desesperada
serà ràpid però amb calma
perquè jo l’estimava
comprengui comissari
que és que ella m’excitava
que és que jo l’estimava
és un crim d’amor

que és tan sols un crim d’amor
sense mala intenció
li arrancaré els seus mugrons de princesa

i amb la seva llengua n’hi faré una infusió
li rebentaré el cap
li desgarraré el cony
i em faré una palla sobre el seu cadàver
perquè ella m’excitava
comprenguin policies
que és que jo l’estimava
és un crim d’amor

que és tan sols un crim d’amor
sense mala intenció
no em pegui senyor comissari

que em rebentarà el llavi
i no podré confessar
però de què se m’acusa

però per què cony se’m jutja
per ser una ànima dèbil
o per ser un criminal
si és que jo amb aquest crim

he escrit la meva innocència
la decència de l’home
sensible en decadència
la locura l’amnèsia
d’una bèstia ferida
mai que cruel és la llei
que dura és la justícia
si jo sols volia espantar-la una mica
espantar-la ja estava
perquè ella m’excitava
perquè jo l’estimava
comprengui comissari
comprenguin policies
que és que ella m’excitava
que és que jo l’estimava.

Nena de mermelada

Cada matí sembla una nit,
sento que el temps passa i tu no ets amb mi.
Cansat de jugar, tot sol amb la mà,
malgastant vides que tu no voldràs.
No em vas triar, te'n vas voler anar,
em vas deixar sol amb la nit al costat
i ara somicant davant del mirall
m'has trencat el cor i te'n vas
Tenies els teus llavis morts,
i jo no hi podia fer res.
Qui sap si jo et puc donar sort
treiem-nos de sobre aquest fred.
Potser demà, tot camviarà,
despertaràs del teu somni daurat.
Potser demà, l'estel fugaç
et dirà que has de fer amb el passat.
No t'embrutis el vestit de melmelada
no t'embrutis el vestit, nena embruixada.

GOSSOS

Com?

Com ho fas per quedar-te allà? Per asseure't en aquella butaca roja fins ara destronada del fons del meu cap, siguen la reina d'ell, siguen reina de mi. Com ho fas per regnar en ella i com ho per que t'ho consenti? Com no em molesta que em manis, que m'influeixis, que em desordenis totes les idees? Com ho fas per que et permeti aixecar-te amb mi, dormir-te amb mi, somiar amb mi?
Explica-ho, si us plau. Com ho fas per regnar al meu cap i estar dins de mi?
Com ho fas per estar aquí sense estar-hi?

LLENÇAT

Caus a terra molt avall
creus que no te'n sortiras
pro amb els mesos te n'adones
que tornes a començar
i a força de molt de caure i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien pro no ets qui ere'ts abans
doncs ja estat ja 5 o 6
i soc el que ara tinc
no vull pensar en el que arribara
llençat
que ara es unic i no repetiràs
em sento que el cor no para de bategar
i diu que'm llenci
que no pensi en tot el que vindra
que un llapis mai no dibuixa sense una ma
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps
que ja fare el que no vaig fer
Doncs avui o potser dema
seré aqui o seré per allà
seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps
al que faig a cada instant es la força que em fa gran
no vull pensar en el que arribara demà
Llençat
que ara es unic i no repetiras
em sento que el cor no para de bategar
i em diu que'm llenci
que no pensi en tot el que vindra
que un llapis no dibuixa sense una mà
Llençat
que ara es unic i no repetiras
em sento el cor no para de bategar
i em diu que'm llenci
que no pensi en el que vindra
que un llapis mai no dibuixar sense una mà

Lax'n'Busto



mariam!!

Tarda

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.


Mercè Rodoreda



A la sortida del sol.

A la sortida del sol,
t'esperaré.
Allà on tu saps que t'espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l'esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L'important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,un país només d'humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t'amoïnes,
recorda't bé;
doncs l'endemà...
A la sortida del solt'esperaré.
Ovidi Montllor.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Interpreta’m

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba fa allò que no comença.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Nabí

Al primer traspuntar d’un ventós solixentd’alta cella vermellaal jaç de ginesteres es mou espessamentJonàs, sota el fibló d’un manament:—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orellaretruny per la ciutat:"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:de tant de pes la meva destra s’ha cansat."
Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encaratèrbol, ranquejador,guerxava els dits per no plegar la varani despenjar el sarró.
—No —diu Jonàs—.Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.Em sento lasde visions i caminades.No moguis amb més pressa romboll en mes diades.Qui faria cabal de mi?Ja contra la percinta del cel no em sé tenirper invocar ni maleir.Miolo com l’ocell de nit, car la vellesama veu escanyolí.
Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.Que em vagui, al caire de les acaballes,de fer-me perdedor.Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.Com aquell amb qui calles.Que igual em sigui l’un i l’altre dia,un solc i un altre solc dels sementers.Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;la vella matinera fa d’esma son endreç.Fes-me negat per a la teva esgarrifançacom qui, son pa començant de menjar,no té cap pensament que el destriï del pa,com qui de tan somort ja no sent enyorança,com qui no sap què sigui mai recançadel que jamai vindrà.
Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresani jo tirat de sobte a cada estrany camí.Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresaem decantava l’oratjol cada matí.Vivia en mon poblet, ran de boscatge;i m’hi gruava el companatgepensant si compraria la vinya del coster.En havent-hi bastit cercaria mulleri, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.(És bo que l’home tingui un lloci que, quan torni de la treballada,s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,i que la dona, que s’atansa a poc a poc,digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)
Una vegadapassà un miseriós al meu enfront—barba i cabells guarnits de polseguerai un trèmul dit amenaçant el món.Veia i cridava, però ell no hi era,ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.El voltaven minyons fent-ne riota.—La branca el tusta; per fangueres trota.—Odre de vi, de quin celler torneu?I d’una pedra el va ferir la puntai ell no es temia de son cap sagnant:pel viu de llum que cel i terra ajuntaanava ple de Déu tomballejant.
I jo tornant a agafar l’einavaig regraciar-te; Iahvè,pel llogarret quiet i per la feinai el ràfec de ma fe,i la llei teva d’incessant cantúriai els manaments, ombreig de mon camí—perquè no mai em malmenés la fúriacom la busca en el cor d’un remolí.
Llavors per tres anyades malseguresdesferen l’hort la pedra i les maluresi el blat se’m va neulirem robà les ovelles de la pletaun príncep que la tenda tragina per l’areny;i jo, ferit d’una sageta,farfallava com un que no té seny.
¿Què em valgueren treballs i paciènciesi haver el voler de Déu salmodiati haver sotjat la llei i haver servatla complicació de les obediències?Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!Quan Déu revé, quan Déu es llevadespulla l’home de la sevapretesa d’ésser just.Fui arrencat al bàndolde l’honorada gent.—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndolper a virtuts corcades en l’acontentament.Dels bandejats la vida t’és prou bona;per viaranys sense roderes aniràs;a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:"Amb aquest home et fas?"I tu, mal que et defengui llur sostre gent avarai bordin gossos i xacals a ton trepig,dóna mal d’ull a la bellesa clarai infecta de misèria la joia i el desig,car ja tota mirada, o radiant o llosca,s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:vindré com terratrèmol o com gropada foscaperquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!
I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,embarbollant-me en figuracions,dient els teus desdonaments i reptesa reis i nacions.Bon goig de jeure entre la palla pocai del pa encetat i sobreri de la mel de la balmada socai de les móres d’esbarzer.Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,en basarda de nit o en albades de plors,només pensava a fer ton grat, quan eramés valent el meu cos."Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força llevamés pura encara en un escarbotat anap.La pobresa atueix cada hora meva,però em redreça el cap.El meu esguard de sol al món, que no s’acala,ha vist les voliors de tota llei d’ocells;i el meu parrac és el record d’una alai al vent que passa es mou com ells.Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,m’allunyin de la porta dels amics;i en rompiment amb les honors més belles,jo ofengui el capcineig de les donzellesi l’asseguda majestat dels rics."
Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.Saps que voldria reeixir i no puc.Tot sovint, no em donaren aixoplucsinó l’arlot, les dones de mal viure;i tot sovint era afrontat, jo malastruc,per la gentalla que volia riure.Què em valia de fer mil hores de camí?El cap girava el docte vers son escrit més fi.Els ximples t’escarnien amb llurs amistançadesal so de lira i flauta, llaüt i tamborí.Passaves Tu darrere finestres entelades,fluix, amb desesma de colpir.


Josep Carner

Em declaro vençut


" Em declaro vençut. Els anys que em resten els malviuré en somort. Cada matí esfullaré una rosa —la mateixa— i amb tinta evanescent escriuré un vers decadent i enyorós a cada pètal. Us llego la meva ombra en testament: és el que tinc més perdurable i sòlid, i els quatre pams de món sense neguit que invento cada dia amb la mirada. Quan em mori, caveu un clot profund i enterreu-m’hi dempeus, cara a migdia, que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls. Així la gent que em vegi exclamarà: —Mireu, un mort amb la mirada viva. "

Miquel Martí i Pol

La vida és complicada per a les formigues

bé doncs la qüestió és que les formigues vermelles segreguen un líquid verinós que afecta al sistema nerviós humà, fent que quedem totalment paralitzats en pensar com poden reproduir-se uns éssers tan petits i verinosos com les formigues...

dimecres, 29 d’octubre de 2008

interesants...

Una imatge val més que mil paraules...

Dos quarts de vuit a Plaça Catalunya


Dos quarts de vuit! Ja falta menys pel cap de setmana: vuit hores menys. Bé, la veritat és que no em puc pas queixar de la meva feina, ni del meu sou, i suposo que tampoc, al cap i a la fi, de la meva vida. Però se’m fa un xic difícil haver de comptar les hores que em queden abans de les vacances d’estiu. No perquè siguin moltes, insisteixo, ans el contrari: d’aquí a poc deixaré una etapa de la meva vida.

“Do, mi sol do... via u: Cerdanyola Universitat, Sant Cugat, Rubí i Martorell”

Uf! Quina enveja! Que tendres que se’ls veu a aquests dos d’aquí al costat tan tendre i fortament agafadets i petonejant-se. Quina edat deuen tenir? Divuit anys? Potser ni hi arriben. Ai, si jo pogués tornar cinquanta-cinc anys enrera!

“Do, mi, sol, do... via dos: Hospitalet de Llobregat”

I aquesta canalla? Quan deuen tenir? Deu potser? Quina patxoca que fan i que graciosos que se’ls veu. I que contents! Tots amb se gorra d’esplai i carregats fins dalt amb aquestes motxillotes! Sembla que vagin d’acampada, cap allà a la Cerdanya diria jo... Que bé que estaria jo ara anant de campaments, i com gaudiria! Els demanaria d’acompanyar-los, però em temo que no em voldran. Tot i que pel que fa a mi, m’hi veig amb cor, i amb molt de cor.

“Do, mi sol, do... via u: Puigcerdà”

Ostres, i us heu fixat en aquest nadó? Nen o nena, no se pas que deu ser. Potser no té ni setmanes. Com d’innocent i plàcid se’l veu dormint en el seu cotxet. No sap encara com d’emocionant i entremaliada n’arriba a ser la vida allí fora. Deu ni do, com m’encanten els nens petits! Ells en un extrem de la vida i jo en un altre...

“Do, mi, sol, do... via u: Molins de Rei”

Què és això que duu a l’orella aquest noi? Quina forma més estranya que té! Ah si! És un telèfon d’aquests moderns que els pots portar a tots llocs i truquen sense fil. I que mudat que va! La quarantena ben bona la deu tenir. Segur que és executiu d’alguna empresa.

“Do, mi, sol, do... via u: Mataró”

Aquest! Aquest és el meu tren! Guaita’l, ja arriba! Creuem els dits perquè tingui sis vagons i no haguem de córrer. Un a la meva edat ja no està per moure tant les cames. Encara que si que trobo que ja les he mogudes prou a la vida. Hi ha seients lliure, que bé! I a sobre puc triar!

“Pi, pi, pi, pi...”

Portes tancades, ens en anem... sols queden dos dies per jubilar-me.

Josep Andreu Palacios


Simplement al•lucinant

L’Adrià no era pas un noi massa corrent que diguéssim, era... com us ho diria? Poc comú (i és una manera fina de parlar). Tot i que el que va passar aquell dia realment va estar fora d’òrbita. Bé, de fet això no li va ocórrer a ell, sinó al seu amic Oriol, que, pel que sembla, estava encara més torrat que ell. L’escena va ser certament divertida. Us ho juro: probablement pocs de vosaltres veureu una escena tan insòlita en tota la vostra vida.

Començarem situant-nos, si us va bé. Era un dia d’escola qualsevol, un dimarts: d’aquells dies que no tenen res d’especial i que en el fons, pel meu entendre, no serveixen de massa. Bé, al que anàvem. Dimarts, primera hora del matí, matemàtiques. L’Oriol, més aficionat a les classes d’anatomia nasal que als números, intentava trobar petroli on mai n’hi havia hagut, allà, tot dissimulant, a la seva cadira de l’última fila (com no). De fet, a en Carles, el professor, no semblava importar-li massa que l’Oriol estudiés el seu nas. Semblava més preocupat per la conducta de l’Adrià que, com sempre, intentava quedar-se amb alguna idea del temari de naturals el qual hauria de posar a prova a la següent hora.

-Adrià, fot el camp! –etzibà de sobte el professor- n’estic fart que estudiïs una altre assignatura a la meva hora!

Sense importar-li molt, doncs, l’Adrià, gesticulant una cara de despreocupació total va enfilar camí de la biblioteca (si, aquell lloc on se suposa que hi van els que estudien però després, en el cas de les escoles, acaba ple de gent expulsada de classe). Abans de sortir de l’aula, però, digué:

- Però si no ha estat culpa meva! El llibre era de l’Oriol i jo sols l’estava ajudant, ja que sembla tenir problemes amb això dels isòtops i del canvi de neutrons i...

- Mmm... així doncs, Oriol, no saps comptar el nombre d’isòtops dels àtoms dels teus mocs, oi? –va fer el professor cridant encara més- doncs potser podries anar a la biblioteca a buscar un llibre sobre el tema, no trobes?

I aquí els teniu: els dos aplicats de la classe anant –per variar- cap a la seva segona residència anomenada biblioteca de l’institut. A mi, si voleu que us sigui franca, no m’estranyaria entrar un dia allà i trobar-me un “piset” allà, muntat pels veterans expulsatsadiari amb vistes a la secció de revistes i tot. Sí, sí, els professors els anomenem d’aquesta manera als que ens solen “amenitzar” l’hora de guàrdia a la biblioteca. Aquell dia, però, fou diferent: em trobava alegre, desperta, no sé com us ho diria... tenia el pressentiment que alguna cosa rutllaria, no sé per què... Fins i tot m’agradava el meu somriure (cosa estranya, certament). Així que quan entraren aquells dos, vaig tenir l’impuls, no em pregunteu per què, de preguntar-los què havia passat.

Aquesta història no la sé tan detalladament bé per les “minucioses” explicacions d’aquells dos d’expulsatsadiari, sinó per... bé, us explicaré el perquè després. Segueixo, doncs: el meu impuls d’aquell dia em va fer, inexplicablement, sentir compassió per aquell parell, i vaig voler anar a parlar amb en Carles quan acabés aquella hora.

Així ho vaig fer, doncs. Al final haig d’acabar donant les gràcies als expulsatsadiari. En Carles semblava llavors molt interessat per solucionar aquell problema quan hi vaig parlar. Insistia i insistia que tenia ganes d’acabar amb el mal comportament al món sencer. I tot insistint, va oferir-me també un cafè calentet, tenint en compte que cap dels dos tenia classe a la següent hora (compadeixo en Ricard, el de Naturals del grup de l’Adrià i l’Oriol).

Una hora i mitja! Una hora i mitja acabàrem parlant jo i en Carles sobre comportament... al final fins i tot, sense adonar-nos-en, estàvem xerrant de la nostra propia conducta. Per desgràcia, després del pati els dos teníem un grup, així que quan sonà el timbre que marcava el final de l’esbarjo, em va somriure, posant la cara més preciosa que he vist en me vida, i quasi dissimuladament va fer encaixar per un instant els seus tendres llavis contra els meus. Quasi no vaig poder sentir el que em va dir a cau d’orella i que mai oblidaré –Sandra, ets el meu àngel de la guarda-.

Sí, ho heu endevinat: ambdós estàvem solters i... en fi, la vida, com n’arriba a ser. De fet, d’això en farà uns quants anys ja (em penso que l’Oriol té títol universitari i tot!). Com deduireu, tot això i més que us explico sobre expulsatsadiari d’aquells llavors 3r A, ho sé gràcies a en Carles, el meu marit.

No ho trobeu? És simplement al·lucinant!


Josep Andreu Palacios




El fred ja és aquí

I ara que baixen les temperatures baixen...



El Fred
un relat de Ramon Sampere i Padrós


Tothom s'ha d'abrigar
si no vol ja tremolar,
perquè el fred fa el seu camí,
¡La mare que el va parir!

Arriba sense avisar
i traspassa tot el què hi ha,
una esgarrifança et recorre el cos
i s'endinsa fins el moll de l'os.

És l'espant dels més vellets
que queden arraulidets
i també dels més petits
que xerriquen a les nits.

Passa com una exhalació
sense fer cap distinció,
alts, baixos, pobres, rics,
tant li fa, ell no té amics.

Ahir, avui i demà tot igual continuarà,
l'hivern torna a venir
i el fred ja és aquí.




Publicat per Josep Andreu Palacios

dilluns, 27 d’octubre de 2008

un fragment d'Aloma



Abans de sortir al carrer va passar els dits pels ferros del reixat. "Els ferros dels reixats -va pensar- deixen frescor a les puntes dels dits." Va tornar a sentir el crit mig ofegat d'una sirena i es va tapar les orelles amb les mans. "Fill..., casa..., jardins amb nits d'estiu..." Com enyoraria els petons fets amb tota l'ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: "mare."


Es va agafar fort les mans perquè no li tremolessin tant. Els carrers eren quiets. D'una paret penjava un roser sense roses. Lluny, hi havia la remor sorda de la ciutat, noies que plantaven cara a la vida, sense somnis.


Unmica de vent va fer moure la flameta del fanal. Les cases estaven tancades. L'hivern vindria a vetllar-les.


I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombre, dintre de la nit que l' acompanyava.

Aloma, Mercè Rodoreda.




Helena Montasell

(Foto feta el dia sis de març de 2008 a la Colònia Vidal)

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Somtu i jo

Et buscava en el vent,
assegut a la platja,
i quan no t´esperava
has passat dolçament.
I el teu cos tan bonic
retallat en l´onada,
fibra nua que avança,
m´ha sobtat molt endins.
En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada,
quan minvava la llum,
va quedar una cançó.
Si la vida és cançó,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, harmonia,
i la veu som tu i jo.
Si la veu som tu i jo,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, l´harmonia,
i la vida cançó.



Alberto Aguilar

dilluns, 20 d’octubre de 2008

El sitio de mi recreo (Antonio Vega)


Donde nos llevó la imaginación,
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos.
donde se creó la primera luz
junto a la semilla de cielo azul
volveré a ese lugar donde nací.
De sol, espiga y deseo son sus manos en mi pelo,
de nieve, huracán y abismos,
el sitio de mi recreo.
Viento que a su murmullo parece hablar
mueve el mundo con gracia, la ves bailar
y con él, el escenario de mi hogar.
Mar, bandeja de plata,
mar infernal es su temperamento natural,
poco o nada cuesta ser uno más.
De sol, espeiga y deseo...
Silencio, brisa y cordura dan aliento a mi locura,
hay nieve, hay fuego, hay deseo, ahí donde me recreo...


Gisela Barrientos

dimecres, 15 d’octubre de 2008

La granota




LA GRANOTA


Si mireu bé la granota,
li veureu que, per saltar,
té una molla a cada pota,
sempre a punt per fer­la anar.
I si és mascle la bestiota,
té a les galtes, per cantar,
una gaita d’una nota
per princeses encantar.

Ricard Bonmatí

Publicat per: Josep Andreu Palacios
 
Clicky Web Analytics