Aguanta

A vegades és fácil sentir-se l’únic del món que està lluitant,

que està frustrat, o insatisfet,

o que s'està quedant enrera de la resta de la humanitat.
Però, aquest sentiment és mentida.

I si aguantes, si trobés forces per enfrontar-te a tot un altre dia més,

algú et trobara i fara que les coses millorin.
Perquè tots nessesitem una mica d’ajuda a vegades.
Algú que ens ajudi a escoltar la música del món per recordar-nos que no sempre serà així... que tot pot millorar.
Que algú és fora...

I que algú et trobarà.

Aguanta perquè la vida val la pena.

La llengua mascle i la llengua en el Modernisme

La llengua mascle

És un estil amb lèxic agrest, pseudo-dialectal i rústec, amb interjeccions, augmentatius i locucions rurals, barrejat amb fragments molt poètics que reforcen els efectes suggestius "per hipnotitzar l'ànima del lector", com diu Raimon Casellas.

Té un estil parlat: renecs, frases sincopades, barbarismes, repeticions, exclamacions, diminutius, dialectismes i vulgarismes en morfologia i sintaxi.


La llengua en el modernisme

Els modernistes creuen en el poder suggestiu de les paraules. Utilitzen el llenguatge per transmetre unes determinades sensacions (por, angoixa, fredor...). D'aquesta manera podríem dir que la llengua adquireix unes propietats musicals. El "so de les paraules" és tan important com el seu significat. A vegades no es tracta d'una melodia dolça i harmoniosa. A voltes utilitzen una llengua, una harmonia dura, allò que s'ha anomenat llengua mascle. Els fragments descriptius de paisatges i persones són els més íntims i de més alta qualitat que contrasten amb els moments especialment durs on trobem mostres líriques de gran qualitat poètica.

SÉ...

El mínim que sé de la vida és als llibres que mai llegeixo. El mínim que sé de la vida és a les línies que mai he escrit, el mínim que sé de la vida ho explico prenent un cafè, s’entén prenent una copa i s’oblida prenent dues copes.
No t’emocionis ni tinguis falses esperances, perquè amb el que sé de la vida , quasi no s’omple un cor per petit que sigui.
Començo pel que sé amb seguretat. Sé que, amb una mica de sort et moriràs una vegada, així que procura no morir-te més vegades pel camí. Per evitar-ho et regalo un mètode que mai falla. Quan deixis de dir tot va bé, aquell dia t’estaràs morin una mica.
Sé que sempre has de tenir mes projectes que records. Crea el teu propi camí per se feliç,encara que t’aviso, no sempre seràs ama i senyora de les teves expectatives.
Entre el que sé de la vida també et diré que res del que viuràs valdrà la pena sense algú que et faci ser incoherent. Ni flors, ni espelmes, ni la llum de la lluna. Aquell es el veritable romanticisme . Algú que arribi,i t’inciti a fer coses que mai creies ser capaç de fer, que t’arranqui els teus principis, els teus valors, els teus jo mai...
Tant de bo estimis molt i molt bé, fins i tot a risc de ser corresposta. Que desitgis i siguis desitjada , que ès frustrin totes les teves esperances i que acabis descobrint que l'única forma de retornar el primer amor, que és el propi, és en altres braços.

Sé que tindràs dues emocions inútils associades al passat, arrepentiment i culpa, i una emoció inútil associada al futur, la preocupació. Com més aviat de desprenguis de les tres, abans començaràs a apreciar l'única cosa que tens.
Què més?

Ah sí. Sé que almenys un amic et traira, un altre serà traït per tu, i compte només amb els tres principals, perquè a partir d'aquí, tot és mentida.
Per a acabar, i parlant del tema, deixa'm que et presenti al teu millor enemic:Es diu por. Queda't amb la seva cara, perquè estarà preocupant-te d'ara endavant.

Por al fracàs. Por al que diran. Por a perdre el que tens. Por a aconseguir-ho. Por a saber poc de la vida. Por a tenir raó...