L’Adrià no era pas un noi massa corrent que diguéssim, era... com us ho diria? Poc comú (i és una manera fina de parlar). Tot i que el que va passar aquell dia realment va estar fora d’òrbita. Bé, de fet això no li va ocórrer a ell, sinó al seu amic Oriol, que, pel que sembla, estava encara més torrat que ell. L’escena va ser certament divertida. Us ho juro: probablement pocs de vosaltres veureu una escena tan insòlita en tota la vostra vida.
Començarem situant-nos, si us va bé. Era un dia d’escola qualsevol, un dimarts: d’aquells dies que no tenen res d’especial i que en el fons, pel meu entendre, no serveixen de massa. Bé, al que anàvem. Dimarts, primera hora del matí, matemàtiques. L’Oriol, més aficionat a les classes d’anatomia nasal que als números, intentava trobar petroli on mai n’hi havia hagut, allà, tot dissimulant, a la seva cadira de l’última fila (com no). De fet, a en Carles, el professor, no semblava importar-li massa que l’Oriol estudiés el seu nas. Semblava més preocupat per la conducta de l’Adrià que, com sempre, intentava quedar-se amb alguna idea del temari de naturals el qual hauria de posar a prova a la següent hora.
-Adrià, fot el camp! –etzibà de sobte el professor- n’estic fart que estudiïs una altre assignatura a la meva hora!
Sense importar-li molt, doncs, l’Adrià, gesticulant una cara de despreocupació total va enfilar camí de la biblioteca (si, aquell lloc on se suposa que hi van els que estudien però després, en el cas de les escoles, acaba ple de gent expulsada de classe). Abans de sortir de l’aula, però, digué:
- Però si no ha estat culpa meva! El llibre era de l’Oriol i jo sols l’estava ajudant, ja que sembla tenir problemes amb això dels isòtops i del canvi de neutrons i...
- Mmm... així doncs, Oriol, no saps comptar el nombre d’isòtops dels àtoms dels teus mocs, oi? –va fer el professor cridant encara més- doncs potser podries anar a la biblioteca a buscar un llibre sobre el tema, no trobes?
I aquí els teniu: els dos aplicats de la classe anant –per variar- cap a la seva segona residència anomenada biblioteca de l’institut. A mi, si voleu que us sigui franca, no m’estranyaria entrar un dia allà i trobar-me un “piset” allà, muntat pels veterans expulsatsadiari amb vistes a la secció de revistes i tot. Sí, sí, els professors els anomenem d’aquesta manera als que ens solen “amenitzar” l’hora de guàrdia a la biblioteca. Aquell dia, però, fou diferent: em trobava alegre, desperta, no sé com us ho diria... tenia el pressentiment que alguna cosa rutllaria, no sé per què... Fins i tot m’agradava el meu somriure (cosa estranya, certament). Així que quan entraren aquells dos, vaig tenir l’impuls, no em pregunteu per què, de preguntar-los què havia passat.
Aquesta història no la sé tan detalladament bé per les “minucioses” explicacions d’aquells dos d’expulsatsadiari, sinó per... bé, us explicaré el perquè després. Segueixo, doncs: el meu impuls d’aquell dia em va fer, inexplicablement, sentir compassió per aquell parell, i vaig voler anar a parlar amb en Carles quan acabés aquella hora.
Així ho vaig fer, doncs. Al final haig d’acabar donant les gràcies als expulsatsadiari. En Carles semblava llavors molt interessat per solucionar aquell problema quan hi vaig parlar. Insistia i insistia que tenia ganes d’acabar amb el mal comportament al món sencer. I tot insistint, va oferir-me també un cafè calentet, tenint en compte que cap dels dos tenia classe a la següent hora (compadeixo en Ricard, el de Naturals del grup de l’Adrià i l’Oriol).
Una hora i mitja! Una hora i mitja acabàrem parlant jo i en Carles sobre comportament... al final fins i tot, sense adonar-nos-en, estàvem xerrant de la nostra propia conducta. Per desgràcia, després del pati els dos teníem un grup, així que quan sonà el timbre que marcava el final de l’esbarjo, em va somriure, posant la cara més preciosa que he vist en me vida, i quasi dissimuladament va fer encaixar per un instant els seus tendres llavis contra els meus. Quasi no vaig poder sentir el que em va dir a cau d’orella i que mai oblidaré –Sandra, ets el meu àngel de la guarda-.
Sí, ho heu endevinat: ambdós estàvem solters i... en fi, la vida, com n’arriba a ser. De fet, d’això en farà uns quants anys ja (em penso que l’Oriol té títol universitari i tot!). Com deduireu, tot això i més que us explico sobre expulsatsadiari d’aquells llavors 3r A, ho sé gràcies a en Carles, el meu marit.
No ho trobeu? És simplement al·lucinant!
Josep Andreu Palacios
