Respecte

Vas córrer amb nosaltres
No vas poder escapar
Ofegat per les flames
I el teu propi estat
Carrers de la misèria
Els carrerons del món
Allà on la teua vida
Val menys que un segon
Vas caure estès a terra
No et vam poder ajudar
Tota la vida condemnats
A ser ignorats
No teníem res més
Només pedres i cors
L´única arma que ens quedava...
Per defensar, per decidir
La forma de vure, viure i existir
La nostra veu
I els nostres cors
Lluitant per la terra
I per un altre món.
Vas caure al precipici
D´un món globalitzat
Polítiques del somni Multinacional
Carrers de la vergonya
Carrers del primer món
Allà on les dissidències
Són carn de canó
Vas córrer espantat
Vas cridar sense por
Paraules d´amnistia
Respecte i amor.
No teníem res més
Només pedres i cors
L´única arma que ens quedava...
Per defensar, per decidir
La forma de vure, viure i existir
La nostra veu
I els nostres cors
Lluitant per la terra
I per un altre món.

Nemo

Éste soy yo para siempre

Uno de los perdidos

El único sin un nombre

Sin un corazón honrado como compañía

Éste soy yo para siempre

Una persona sin un nombre

Estos versos son el último esfuerzo

Para encontrar el sentido de vida perdido

Oh cómo desearía

Una lluvia consoladora

Todo lo que deseo es poder soñar otra vez

Mi corazón amoroso

Perdido en la oscuridad

Por esperanza daría lo mejor de mí

Mi flor, marchita entre

Las páginas 2 y 3

Aquella sola vez y para siempre la flor se fue con mis pecados

Camina por el camino oscuro

Duerme con ángeles

Pídele ayuda al pasado

Tocame con tu amor

Y revelame mi verdadero nombre

Oh, cómo desearía

Una lluvia consoladora

Todo lo que deseo es poder soñar otra vez

Mi corazón amoroso

Perdido en la oscuridad

Por esperanza daría lo mejor de mí

Oh cómo desearía

Una lluvia consoladora

Oh cómo desearía poder soñar de nuevo

De una vez y por todas

Y todas de una vez

Nemo es mi nombre de ahora en mas...

Nightwish

Nabí

Al primer traspuntar d’un ventós solixentd’alta cella vermellaal jaç de ginesteres es mou espessamentJonàs, sota el fibló d’un manament:—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orellaretruny per la ciutat:"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:de tant de pes la meva destra s’ha cansat."
Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encaratèrbol, ranquejador,guerxava els dits per no plegar la varani despenjar el sarró.
—No —diu Jonàs—.Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.Em sento lasde visions i caminades.No moguis amb més pressa romboll en mes diades.Qui faria cabal de mi?Ja contra la percinta del cel no em sé tenirper invocar ni maleir.Miolo com l’ocell de nit, car la vellesama veu escanyolí.
Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.Que em vagui, al caire de les acaballes,de fer-me perdedor.Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.Com aquell amb qui calles.Que igual em sigui l’un i l’altre dia,un solc i un altre solc dels sementers.Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;la vella matinera fa d’esma son endreç.Fes-me negat per a la teva esgarrifançacom qui, son pa començant de menjar,no té cap pensament que el destriï del pa,com qui de tan somort ja no sent enyorança,com qui no sap què sigui mai recançadel que jamai vindrà.
Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresani jo tirat de sobte a cada estrany camí.Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresaem decantava l’oratjol cada matí.Vivia en mon poblet, ran de boscatge;i m’hi gruava el companatgepensant si compraria la vinya del coster.En havent-hi bastit cercaria mulleri, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.(És bo que l’home tingui un lloci que, quan torni de la treballada,s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,i que la dona, que s’atansa a poc a poc,digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)
Una vegadapassà un miseriós al meu enfront—barba i cabells guarnits de polseguerai un trèmul dit amenaçant el món.Veia i cridava, però ell no hi era,ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.El voltaven minyons fent-ne riota.—La branca el tusta; per fangueres trota.—Odre de vi, de quin celler torneu?I d’una pedra el va ferir la puntai ell no es temia de son cap sagnant:pel viu de llum que cel i terra ajuntaanava ple de Déu tomballejant.
I jo tornant a agafar l’einavaig regraciar-te; Iahvè,pel llogarret quiet i per la feinai el ràfec de ma fe,i la llei teva d’incessant cantúriai els manaments, ombreig de mon camí—perquè no mai em malmenés la fúriacom la busca en el cor d’un remolí.
Llavors per tres anyades malseguresdesferen l’hort la pedra i les maluresi el blat se’m va neulirem robà les ovelles de la pletaun príncep que la tenda tragina per l’areny;i jo, ferit d’una sageta,farfallava com un que no té seny.
¿Què em valgueren treballs i paciènciesi haver el voler de Déu salmodiati haver sotjat la llei i haver servatla complicació de les obediències?Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!Quan Déu revé, quan Déu es llevadespulla l’home de la sevapretesa d’ésser just.Fui arrencat al bàndolde l’honorada gent.—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndolper a virtuts corcades en l’acontentament.Dels bandejats la vida t’és prou bona;per viaranys sense roderes aniràs;a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:"Amb aquest home et fas?"I tu, mal que et defengui llur sostre gent avarai bordin gossos i xacals a ton trepig,dóna mal d’ull a la bellesa clarai infecta de misèria la joia i el desig,car ja tota mirada, o radiant o llosca,s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:vindré com terratrèmol o com gropada foscaperquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!
I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,embarbollant-me en figuracions,dient els teus desdonaments i reptesa reis i nacions.Bon goig de jeure entre la palla pocai del pa encetat i sobreri de la mel de la balmada socai de les móres d’esbarzer.Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,en basarda de nit o en albades de plors,només pensava a fer ton grat, quan eramés valent el meu cos."Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força llevamés pura encara en un escarbotat anap.La pobresa atueix cada hora meva,però em redreça el cap.El meu esguard de sol al món, que no s’acala,ha vist les voliors de tota llei d’ocells;i el meu parrac és el record d’una alai al vent que passa es mou com ells.Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,m’allunyin de la porta dels amics;i en rompiment amb les honors més belles,jo ofengui el capcineig de les donzellesi l’asseguda majestat dels rics."
Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.Saps que voldria reeixir i no puc.Tot sovint, no em donaren aixoplucsinó l’arlot, les dones de mal viure;i tot sovint era afrontat, jo malastruc,per la gentalla que volia riure.Què em valia de fer mil hores de camí?El cap girava el docte vers son escrit més fi.Els ximples t’escarnien amb llurs amistançadesal so de lira i flauta, llaüt i tamborí.Passaves Tu darrere finestres entelades,fluix, amb desesma de colpir.


Josep Carner

Em declaro vençut

" Em declaro vençut. Els anys que em resten els malviuré en somort. Cada matí esfullaré una rosa —la mateixa— i amb tinta evanescent escriuré un vers decadent i enyorós a cada pètal. Us llego la meva ombra en testament: és el que tinc més perdurable i sòlid, i els quatre pams de món sense neguit que invento cada dia amb la mirada. Quan em mori, caveu un clot profund i enterreu-m’hi dempeus, cara a migdia, que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls. Així la gent que em vegi exclamarà: —Mireu, un mort amb la mirada viva. "

Miquel Martí i Pol