Amor, em plau la teva veu tan fina - Miquel Martí i Pol

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

CARLES RIBA

Conjuraria, mans al cel, la nit
i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després, una aurora esclatant que et revelés -conjuraria, mans al cel, per a omplir els teus braços oberts. Em caldria, la mà sobre el teu front, el parlar d'un llenguatge inexistent: violins entre els nacres d'un silenci marí, i aloses sobre el món en son primer matí i sil·labeig de fonts; i de sobte, després, ton nom quotidià que et despertés -caldrien per a acompanyar, amor, els meus somnis oferts.

UNA PERSONA!

En aquest moment hi ha sis mil milions, quatre-cents setanta milions, vuit-centes divuit mil, sis-centes setanta-i-una persones el món.

Algunes corren espantades. D' altres tornen a casa. Algunes diuen mentides per a arribar al final del dia. Unes altres simplement estan enfrontant-se a la veritat. Alguns són homes malvats en guerra amb els bons. I alguns altres són bons, lluitant amb els malvats.

Sis mil milions de persones en el món.
Sis mil milions d'ànimes.

I avegades tot el que necessites és una!

Deixeu-me dir

[...]

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodogis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Foto: Flor d'un Jardí de Praga, Juny del 2007.

Creixé

Creixé es aprendre acomiadar-se, conèixer cada vegada ,mes gent que ja no hi es, conèixer de memoria la direcció dels tanatoris i somriure de tan plorar perquè en tot areu la meitat de la població viu orientada cap a un lloc fosc no hi arriba el sol.
Amb l’edat les coses van cambian de mida. Les grans es fan petites i les coses minúscules, cada vegada molesten mes, fins que un dia ens maten.
Hi ha moments en la nostre vida en els quals aprenem a viure amb l’angustia sensació de quedarnos sols...
Per això sempre que noto la soledat d’algu ,mai s' hem pasa pel cap manifesta cap tipus de burla o menyspreu. Miro als que ho fan i sento llàstima per ells. Sembla que mai han estat sols i si ho haguessin estat estic segura de que no ho van saber apreciar.

Digue'm que m'estimes-Els Pets

Digue'm que m'estimes encara que sigui un somni,digue'm que em desitges i et prometo que et creuré.Digue'm que m'enyores i que no et passen les hores,digue'm que em somies cada nit des de fa temps.Saps que sé molt bé que un altre t'omple la vida i que no pot ser,que no vols mirar el passat;i ara que he tornat no pretenc trobar-te sola,tan sols tenir-te un cop més al costat.Digue'm que m'estimes,omple'm el cos de mentides només et demano un dia i demà ja hauré marxat.Sols amb tu podria suportar la melangia i guarir-me la ferida que m'ha quedat.Digue'm que no t'ho creguis,digue'm que em desitges i després me n'aniré.Digue'm que m'enyores i et sap greu quan te n'adones,digue'm que em somies enganya'm encara més.Saps que marxaré i no em tornaràs a veure,aquest cop pot ser l'últim que m'abraçaràs;i en aquest instant recordarem la nostra història,aquell amor que amb el temps s'ha esborrat

ÀNGEL GUIMERÀ (1845 - 1897)

"CATALUNYA, POBRA MARE"

Catalunya, pobra mare,

no et sento els glatits del cor!

Qui t'ha vist i qui et veu ara!

Un temps lluitant per l'honor:

avui amb fang a la cara,

cercant només grapats d'or!

PAU- Els Pets

Pau treballa i estudia,
repassa apunts de llibres
sota el taulell mig d’amagat,
d’una petita oficina
on es guanya la vida,
amb un contracte temporal.

Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il•legal.
I a l’habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha al davant.

Pau és com la resta,
quan veu molt molesta,
a les cambreres dels locals.
Però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.

Pau té proves cada dia,
de la pornografia,
n’escapa del món neo-liberal.
Pau hi ha cops que no s’espera
que sap que no hi ha enrere,
en un combat tan desigual.

Pau s’escapa heroic,
però té vocació,
de ser carn de ¿??¿,
però per a dormir tranquil
a de seguir.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.

Fuente: musica.com

VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

Enric Casasses

Crim d'amor - Albert Pla

Crim d’amor

Ella em deia que no m’estimava
i doncs què volia què volia que fes
senyor policia què volia que fes
es feia l’estreta amb mi el seu marit
però es deixava sobar els pits
per qualsevol malparit
i ai que vaig pensar molt discretament
quina solució era la que em convenia
la violaré per darrera vegada
i quan se’m passin les ganes
ansiaré assassinar-la
d’una forma impulsiva bèstia i desesperada
serà ràpid però amb calma
perquè jo l’estimava
comprengui comissari
que és que ella m’excitava
que és que jo l’estimava
és un crim d’amor
que és tan sols un crim d’amor
sense mala intenció
li arrancaré els seus mugrons de princesa
i amb la seva llengua n’hi faré una infusió
li rebentaré el cap
li desgarraré el cony
i em faré una palla sobre el seu cadàver
perquè ella m’excitava
comprenguin policies
que és que jo l’estimava
és un crim d’amor
que és tan sols un crim d’amor
sense mala intenció
no em pegui senyor comissari
que em rebentarà el llavi
i no podré confessar
però de què se m’acusa
però per què cony se’m jutja
per ser una ànima dèbil
o per ser un criminal
si és que jo amb aquest crim
he escrit la meva innocència
la decència de l’home
sensible en decadència
la locura l’amnèsia
d’una bèstia ferida
mai que cruel és la llei
que dura és la justícia
si jo sols volia espantar-la una mica
espantar-la ja estava
perquè ella m’excitava
perquè jo l’estimava
comprengui comissari
comprenguin policies
que és que ella m’excitava
que és que jo l’estimava.

Nena de mermelada

Cada matí sembla una nit,
sento que el temps passa i tu no ets amb mi.
Cansat de jugar, tot sol amb la mà,
malgastant vides que tu no voldràs.
No em vas triar, te'n vas voler anar,
em vas deixar sol amb la nit al costat
i ara somicant davant del mirall
m'has trencat el cor i te'n vas
Tenies els teus llavis morts,
i jo no hi podia fer res.
Qui sap si jo et puc donar sort
treiem-nos de sobre aquest fred.
Potser demà, tot camviarà,
despertaràs del teu somni daurat.
Potser demà, l'estel fugaç
et dirà que has de fer amb el passat.
No t'embrutis el vestit de melmelada
no t'embrutis el vestit, nena embruixada.

GOSSOS

Com?

Com ho fas per quedar-te allà? Per asseure't en aquella butaca roja fins ara destronada del fons del meu cap, siguen la reina d'ell, siguen reina de mi. Com ho fas per regnar en ella i com ho per que t'ho consenti? Com no em molesta que em manis, que m'influeixis, que em desordenis totes les idees? Com ho fas per que et permeti aixecar-te amb mi, dormir-te amb mi, somiar amb mi?
Explica-ho, si us plau. Com ho fas per regnar al meu cap i estar dins de mi?
Com ho fas per estar aquí sense estar-hi?

LLENÇAT

Caus a terra molt avall
creus que no te'n sortiras
pro amb els mesos te n'adones
que tornes a començar
i a força de molt de caure i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien pro no ets qui ere'ts abans
doncs ja estat ja 5 o 6
i soc el que ara tinc
no vull pensar en el que arribara
llençat
que ara es unic i no repetiràs
em sento que el cor no para de bategar
i diu que'm llenci
que no pensi en tot el que vindra
que un llapis mai no dibuixa sense una ma
I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps
que ja fare el que no vaig fer
Doncs avui o potser dema
seré aqui o seré per allà
seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps
al que faig a cada instant es la força que em fa gran
no vull pensar en el que arribara demà
Llençat
que ara es unic i no repetiras
em sento que el cor no para de bategar
i em diu que'm llenci
que no pensi en tot el que vindra
que un llapis no dibuixa sense una mà
Llençat
que ara es unic i no repetiras
em sento el cor no para de bategar
i em diu que'm llenci
que no pensi en el que vindra
que un llapis mai no dibuixar sense una mà

Lax'n'Busto



mariam!!

Tarda

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.


Mercè Rodoreda

A la sortida del sol.

A la sortida del sol,

t'esperaré.

Allà on tu saps que t'espere,

a lo darrer.

I amb un farcell a l'esquena

de cadascú,

marxarem amb el que és nostre,

tot al damunt.

Potser triguem més o menys,

això no escau.

L'important és aconseguir-ho

fent enrenou.

Un cop tot aconseguit,

no pararem,

doncs convé millorar coses

o ens morirem.

Allà on tu i jo serem

com tants i tants,un país només d'humans,

no hi ha gegants,

allí arribarem de nit

i sense llit.

Però tu no t'amoïnes,

recorda't bé;

doncs l'endemà...

A la sortida del solt'esperaré.

Ovidi Montllor.

Interpreta’m

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba fa allò que no comença.

Nabí

Al primer traspuntar d’un ventós solixentd’alta cella vermellaal jaç de ginesteres es mou espessamentJonàs, sota el fibló d’un manament:—Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orellaretruny per la ciutat:"Jo, Iahvè, sé la vostra malvestat:de tant de pes la meva destra s’ha cansat."
Jonàs, fill d’Amittai, mal obeïa. Encaratèrbol, ranquejador,guerxava els dits per no plegar la varani despenjar el sarró.
—No —diu Jonàs—.Aquest cop, oh Iahvè, prou seria endebades.Em sento lasde visions i caminades.No moguis amb més pressa romboll en mes diades.Qui faria cabal de mi?Ja contra la percinta del cel no em sé tenirper invocar ni maleir.Miolo com l’ocell de nit, car la vellesama veu escanyolí.
Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.Que em vagui, al caire de les acaballes,de fer-me perdedor.Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.Com aquell amb qui calles.Que igual em sigui l’un i l’altre dia,un solc i un altre solc dels sementers.Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;la vella matinera fa d’esma son endreç.Fes-me negat per a la teva esgarrifançacom qui, son pa començant de menjar,no té cap pensament que el destriï del pa,com qui de tan somort ja no sent enyorança,com qui no sap què sigui mai recançadel que jamai vindrà.
Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresani jo tirat de sobte a cada estrany camí.Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresaem decantava l’oratjol cada matí.Vivia en mon poblet, ran de boscatge;i m’hi gruava el companatgepensant si compraria la vinya del coster.En havent-hi bastit cercaria mulleri, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.(És bo que l’home tingui un lloci que, quan torni de la treballada,s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,i que la dona, que s’atansa a poc a poc,digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)
Una vegadapassà un miseriós al meu enfront—barba i cabells guarnits de polseguerai un trèmul dit amenaçant el món.Veia i cridava, però ell no hi era,ni en els seus ulls ni en l’abrandada veu.El voltaven minyons fent-ne riota.—La branca el tusta; per fangueres trota.—Odre de vi, de quin celler torneu?I d’una pedra el va ferir la puntai ell no es temia de son cap sagnant:pel viu de llum que cel i terra ajuntaanava ple de Déu tomballejant.
I jo tornant a agafar l’einavaig regraciar-te; Iahvè,pel llogarret quiet i per la feinai el ràfec de ma fe,i la llei teva d’incessant cantúriai els manaments, ombreig de mon camí—perquè no mai em malmenés la fúriacom la busca en el cor d’un remolí.
Llavors per tres anyades malseguresdesferen l’hort la pedra i les maluresi el blat se’m va neulirem robà les ovelles de la pletaun príncep que la tenda tragina per l’areny;i jo, ferit d’una sageta,farfallava com un que no té seny.
¿Què em valgueren treballs i paciènciesi haver el voler de Déu salmodiati haver sotjat la llei i haver servatla complicació de les obediències?Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!Quan Déu revé, quan Déu es llevadespulla l’home de la sevapretesa d’ésser just.Fui arrencat al bàndolde l’honorada gent.—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndolper a virtuts corcades en l’acontentament.Dels bandejats la vida t’és prou bona;per viaranys sense roderes aniràs;a qui t’haurà parlat dirà la seva dona:"Amb aquest home et fas?"I tu, mal que et defengui llur sostre gent avarai bordin gossos i xacals a ton trepig,dóna mal d’ull a la bellesa clarai infecta de misèria la joia i el desig,car ja tota mirada, o radiant o llosca,s’aclarà de sobte, bleïda per la fe:vindré com terratrèmol o com gropada foscaperquè Jo sóc, Jo sol, Iahvè!
I així he anat pel món, pollós amb tos preceptes,embarbollant-me en figuracions,dient els teus desdonaments i reptesa reis i nacions.Bon goig de jeure entre la palla pocai del pa encetat i sobreri de la mel de la balmada socai de les móres d’esbarzer.Però las, ensonyat, o bleixant per drecera,en basarda de nit o en albades de plors,només pensava a fer ton grat, quan eramés valent el meu cos."Iahvè m’ha abassegat —diguí—; sa força llevamés pura encara en un escarbotat anap.La pobresa atueix cada hora meva,però em redreça el cap.El meu esguard de sol al món, que no s’acala,ha vist les voliors de tota llei d’ocells;i el meu parrac és el record d’una alai al vent que passa es mou com ells.Millor, que els meus esquinços, les meves cantarelles,m’allunyin de la porta dels amics;i en rompiment amb les honors més belles,jo ofengui el capcineig de les donzellesi l’asseguda majestat dels rics."
Iahvè, jo et vaig donar més forces i mon lluc.Ara, però, del que has manat mon cor deslliura.Saps que voldria reeixir i no puc.Tot sovint, no em donaren aixoplucsinó l’arlot, les dones de mal viure;i tot sovint era afrontat, jo malastruc,per la gentalla que volia riure.Què em valia de fer mil hores de camí?El cap girava el docte vers son escrit més fi.Els ximples t’escarnien amb llurs amistançadesal so de lira i flauta, llaüt i tamborí.Passaves Tu darrere finestres entelades,fluix, amb desesma de colpir.


Josep Carner

Em declaro vençut

" Em declaro vençut. Els anys que em resten els malviuré en somort. Cada matí esfullaré una rosa —la mateixa— i amb tinta evanescent escriuré un vers decadent i enyorós a cada pètal. Us llego la meva ombra en testament: és el que tinc més perdurable i sòlid, i els quatre pams de món sense neguit que invento cada dia amb la mirada. Quan em mori, caveu un clot profund i enterreu-m’hi dempeus, cara a migdia, que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls. Així la gent que em vegi exclamarà: —Mireu, un mort amb la mirada viva. "

Miquel Martí i Pol

La vida és complicada per a les formigues

bé doncs la qüestió és que les formigues vermelles segreguen un líquid verinós que afecta al sistema nerviós humà, fent que quedem totalment paralitzats en pensar com poden reproduir-se uns éssers tan petits i verinosos com les formigues...