dimecres, 29 d’octubre de 2008

interesants...

Una imatge val més que mil paraules...

Dos quarts de vuit a Plaça Catalunya


Dos quarts de vuit! Ja falta menys pel cap de setmana: vuit hores menys. Bé, la veritat és que no em puc pas queixar de la meva feina, ni del meu sou, i suposo que tampoc, al cap i a la fi, de la meva vida. Però se’m fa un xic difícil haver de comptar les hores que em queden abans de les vacances d’estiu. No perquè siguin moltes, insisteixo, ans el contrari: d’aquí a poc deixaré una etapa de la meva vida.

“Do, mi sol do... via u: Cerdanyola Universitat, Sant Cugat, Rubí i Martorell”

Uf! Quina enveja! Que tendres que se’ls veu a aquests dos d’aquí al costat tan tendre i fortament agafadets i petonejant-se. Quina edat deuen tenir? Divuit anys? Potser ni hi arriben. Ai, si jo pogués tornar cinquanta-cinc anys enrera!

“Do, mi, sol, do... via dos: Hospitalet de Llobregat”

I aquesta canalla? Quan deuen tenir? Deu potser? Quina patxoca que fan i que graciosos que se’ls veu. I que contents! Tots amb se gorra d’esplai i carregats fins dalt amb aquestes motxillotes! Sembla que vagin d’acampada, cap allà a la Cerdanya diria jo... Que bé que estaria jo ara anant de campaments, i com gaudiria! Els demanaria d’acompanyar-los, però em temo que no em voldran. Tot i que pel que fa a mi, m’hi veig amb cor, i amb molt de cor.

“Do, mi sol, do... via u: Puigcerdà”

Ostres, i us heu fixat en aquest nadó? Nen o nena, no se pas que deu ser. Potser no té ni setmanes. Com d’innocent i plàcid se’l veu dormint en el seu cotxet. No sap encara com d’emocionant i entremaliada n’arriba a ser la vida allí fora. Deu ni do, com m’encanten els nens petits! Ells en un extrem de la vida i jo en un altre...

“Do, mi, sol, do... via u: Molins de Rei”

Què és això que duu a l’orella aquest noi? Quina forma més estranya que té! Ah si! És un telèfon d’aquests moderns que els pots portar a tots llocs i truquen sense fil. I que mudat que va! La quarantena ben bona la deu tenir. Segur que és executiu d’alguna empresa.

“Do, mi, sol, do... via u: Mataró”

Aquest! Aquest és el meu tren! Guaita’l, ja arriba! Creuem els dits perquè tingui sis vagons i no haguem de córrer. Un a la meva edat ja no està per moure tant les cames. Encara que si que trobo que ja les he mogudes prou a la vida. Hi ha seients lliure, que bé! I a sobre puc triar!

“Pi, pi, pi, pi...”

Portes tancades, ens en anem... sols queden dos dies per jubilar-me.

Josep Andreu Palacios


Simplement al•lucinant

L’Adrià no era pas un noi massa corrent que diguéssim, era... com us ho diria? Poc comú (i és una manera fina de parlar). Tot i que el que va passar aquell dia realment va estar fora d’òrbita. Bé, de fet això no li va ocórrer a ell, sinó al seu amic Oriol, que, pel que sembla, estava encara més torrat que ell. L’escena va ser certament divertida. Us ho juro: probablement pocs de vosaltres veureu una escena tan insòlita en tota la vostra vida.

Començarem situant-nos, si us va bé. Era un dia d’escola qualsevol, un dimarts: d’aquells dies que no tenen res d’especial i que en el fons, pel meu entendre, no serveixen de massa. Bé, al que anàvem. Dimarts, primera hora del matí, matemàtiques. L’Oriol, més aficionat a les classes d’anatomia nasal que als números, intentava trobar petroli on mai n’hi havia hagut, allà, tot dissimulant, a la seva cadira de l’última fila (com no). De fet, a en Carles, el professor, no semblava importar-li massa que l’Oriol estudiés el seu nas. Semblava més preocupat per la conducta de l’Adrià que, com sempre, intentava quedar-se amb alguna idea del temari de naturals el qual hauria de posar a prova a la següent hora.

-Adrià, fot el camp! –etzibà de sobte el professor- n’estic fart que estudiïs una altre assignatura a la meva hora!

Sense importar-li molt, doncs, l’Adrià, gesticulant una cara de despreocupació total va enfilar camí de la biblioteca (si, aquell lloc on se suposa que hi van els que estudien però després, en el cas de les escoles, acaba ple de gent expulsada de classe). Abans de sortir de l’aula, però, digué:

- Però si no ha estat culpa meva! El llibre era de l’Oriol i jo sols l’estava ajudant, ja que sembla tenir problemes amb això dels isòtops i del canvi de neutrons i...

- Mmm... així doncs, Oriol, no saps comptar el nombre d’isòtops dels àtoms dels teus mocs, oi? –va fer el professor cridant encara més- doncs potser podries anar a la biblioteca a buscar un llibre sobre el tema, no trobes?

I aquí els teniu: els dos aplicats de la classe anant –per variar- cap a la seva segona residència anomenada biblioteca de l’institut. A mi, si voleu que us sigui franca, no m’estranyaria entrar un dia allà i trobar-me un “piset” allà, muntat pels veterans expulsatsadiari amb vistes a la secció de revistes i tot. Sí, sí, els professors els anomenem d’aquesta manera als que ens solen “amenitzar” l’hora de guàrdia a la biblioteca. Aquell dia, però, fou diferent: em trobava alegre, desperta, no sé com us ho diria... tenia el pressentiment que alguna cosa rutllaria, no sé per què... Fins i tot m’agradava el meu somriure (cosa estranya, certament). Així que quan entraren aquells dos, vaig tenir l’impuls, no em pregunteu per què, de preguntar-los què havia passat.

Aquesta història no la sé tan detalladament bé per les “minucioses” explicacions d’aquells dos d’expulsatsadiari, sinó per... bé, us explicaré el perquè després. Segueixo, doncs: el meu impuls d’aquell dia em va fer, inexplicablement, sentir compassió per aquell parell, i vaig voler anar a parlar amb en Carles quan acabés aquella hora.

Així ho vaig fer, doncs. Al final haig d’acabar donant les gràcies als expulsatsadiari. En Carles semblava llavors molt interessat per solucionar aquell problema quan hi vaig parlar. Insistia i insistia que tenia ganes d’acabar amb el mal comportament al món sencer. I tot insistint, va oferir-me també un cafè calentet, tenint en compte que cap dels dos tenia classe a la següent hora (compadeixo en Ricard, el de Naturals del grup de l’Adrià i l’Oriol).

Una hora i mitja! Una hora i mitja acabàrem parlant jo i en Carles sobre comportament... al final fins i tot, sense adonar-nos-en, estàvem xerrant de la nostra propia conducta. Per desgràcia, després del pati els dos teníem un grup, així que quan sonà el timbre que marcava el final de l’esbarjo, em va somriure, posant la cara més preciosa que he vist en me vida, i quasi dissimuladament va fer encaixar per un instant els seus tendres llavis contra els meus. Quasi no vaig poder sentir el que em va dir a cau d’orella i que mai oblidaré –Sandra, ets el meu àngel de la guarda-.

Sí, ho heu endevinat: ambdós estàvem solters i... en fi, la vida, com n’arriba a ser. De fet, d’això en farà uns quants anys ja (em penso que l’Oriol té títol universitari i tot!). Com deduireu, tot això i més que us explico sobre expulsatsadiari d’aquells llavors 3r A, ho sé gràcies a en Carles, el meu marit.

No ho trobeu? És simplement al·lucinant!


Josep Andreu Palacios




El fred ja és aquí

I ara que baixen les temperatures baixen...



El Fred
un relat de Ramon Sampere i Padrós


Tothom s'ha d'abrigar
si no vol ja tremolar,
perquè el fred fa el seu camí,
¡La mare que el va parir!

Arriba sense avisar
i traspassa tot el què hi ha,
una esgarrifança et recorre el cos
i s'endinsa fins el moll de l'os.

És l'espant dels més vellets
que queden arraulidets
i també dels més petits
que xerriquen a les nits.

Passa com una exhalació
sense fer cap distinció,
alts, baixos, pobres, rics,
tant li fa, ell no té amics.

Ahir, avui i demà tot igual continuarà,
l'hivern torna a venir
i el fred ja és aquí.




Publicat per Josep Andreu Palacios

dilluns, 27 d’octubre de 2008

un fragment d'Aloma



Abans de sortir al carrer va passar els dits pels ferros del reixat. "Els ferros dels reixats -va pensar- deixen frescor a les puntes dels dits." Va tornar a sentir el crit mig ofegat d'una sirena i es va tapar les orelles amb les mans. "Fill..., casa..., jardins amb nits d'estiu..." Com enyoraria els petons fets amb tota l'ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: "mare."


Es va agafar fort les mans perquè no li tremolessin tant. Els carrers eren quiets. D'una paret penjava un roser sense roses. Lluny, hi havia la remor sorda de la ciutat, noies que plantaven cara a la vida, sense somnis.


Unmica de vent va fer moure la flameta del fanal. Les cases estaven tancades. L'hivern vindria a vetllar-les.


I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombre, dintre de la nit que l' acompanyava.

Aloma, Mercè Rodoreda.




Helena Montasell

(Foto feta el dia sis de març de 2008 a la Colònia Vidal)

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Somtu i jo

Et buscava en el vent,
assegut a la platja,
i quan no t´esperava
has passat dolçament.
I el teu cos tan bonic
retallat en l´onada,
fibra nua que avança,
m´ha sobtat molt endins.
En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada,
quan minvava la llum,
va quedar una cançó.
Si la vida és cançó,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, harmonia,
i la veu som tu i jo.
Si la veu som tu i jo,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, l´harmonia,
i la vida cançó.



Alberto Aguilar

dilluns, 20 d’octubre de 2008

El sitio de mi recreo (Antonio Vega)


Donde nos llevó la imaginación,
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos.
donde se creó la primera luz
junto a la semilla de cielo azul
volveré a ese lugar donde nací.
De sol, espiga y deseo son sus manos en mi pelo,
de nieve, huracán y abismos,
el sitio de mi recreo.
Viento que a su murmullo parece hablar
mueve el mundo con gracia, la ves bailar
y con él, el escenario de mi hogar.
Mar, bandeja de plata,
mar infernal es su temperamento natural,
poco o nada cuesta ser uno más.
De sol, espeiga y deseo...
Silencio, brisa y cordura dan aliento a mi locura,
hay nieve, hay fuego, hay deseo, ahí donde me recreo...


Gisela Barrientos

dimecres, 15 d’octubre de 2008

La granota




LA GRANOTA


Si mireu bé la granota,
li veureu que, per saltar,
té una molla a cada pota,
sempre a punt per fer­la anar.
I si és mascle la bestiota,
té a les galtes, per cantar,
una gaita d’una nota
per princeses encantar.

Ricard Bonmatí

Publicat per: Josep Andreu Palacios
 
Clicky Web Analytics