La llengua mascle i la llengua en el Modernisme

La llengua mascle

És un estil amb lèxic agrest, pseudo-dialectal i rústec, amb interjeccions, augmentatius i locucions rurals, barrejat amb fragments molt poètics que reforcen els efectes suggestius "per hipnotitzar l'ànima del lector", com diu Raimon Casellas.

Té un estil parlat: renecs, frases sincopades, barbarismes, repeticions, exclamacions, diminutius, dialectismes i vulgarismes en morfologia i sintaxi.


La llengua en el modernisme

Els modernistes creuen en el poder suggestiu de les paraules. Utilitzen el llenguatge per transmetre unes determinades sensacions (por, angoixa, fredor...). D'aquesta manera podríem dir que la llengua adquireix unes propietats musicals. El "so de les paraules" és tan important com el seu significat. A vegades no es tracta d'una melodia dolça i harmoniosa. A voltes utilitzen una llengua, una harmonia dura, allò que s'ha anomenat llengua mascle. Els fragments descriptius de paisatges i persones són els més íntims i de més alta qualitat que contrasten amb els moments especialment durs on trobem mostres líriques de gran qualitat poètica.