EL somriure

Trucan a la porta , se qui es , algún cop ja havia vingut a fer-me una visita ,feia temps que l’esperava.
La deixo passar, em mira , de dalt a baix , repassant cada una de les meves característiques .Fa un gest amb el cap com confirmant , que sí, sóc jo aquest cop la persona que busca.
Tenia el sopar preparat i vaig oferir-l’hi un plat , aquesta nit la compartiríem juntes , la última nit .
Agafava la cullera lentament i la rellepava amb una gran ansietat , la cara que mostrava era de un plaer total . I las seves mans pàl·lides agafaven el got de vi amb delicadesa .Tots els seus moviments eren suaus .
Al acabar el sopar , va remoure tota la petita casa i va trobar el que ella buscava un tocadiscs . Va posar una cançó lenta , un blues ,ballava amb tanta cura que no tocava de peus a terra , em va em convidar a ballar-la .
Jo no volia aceptar aquell vall , la seva mirada em feia por , peró tot i així era l’hora , no volia que passes mes temps , jo ja tenia 87 anys era un home vell sense cap destí i sense cap motivació .
M’entres ballàvem em vaig recolzar el meu cap junt amb el seu pit , un llàgrima freda queia per la meva galta dreta , una llagrima qeu recordava tots aquells anys viscuts .
Alegries , penes , emocions positives , i negatives unes emocions que se les enduia l’aire.
Ella mirant-me els ulls em va fer un somriure , un somriure irònic potser , un somriure amb malicia , em recorria fred per tot el cos de pensar que aquell somriure era el somriure de la meva pròpia mort .